Potser això teu no era falta de conciliació. Era excés de voler quedar bé.

A mi també em va passar.

A una vida plena li vaig afegir un fill i vaig pensar: “endavant”. Que tot seguiria igual si m’organitzava millor, dormia menys i somreia més. Però, sorry, no.

Vaig tornar a la feina decidida que ningú notés res. Ni la falta de son, ni el pit en mode bomba de rellotgeria, ni la culpa de marxar “aviat”. Volia demostrar que seguia sent la d’abans. Que la maternitat no m’havia estovat. Que seguia sent “una de les nostres”.

I es clar, em va sortir rodó: ningú va notar res.

Només jo, que m’estava deixant el cap intentant sostenir-ho tot.

El millor i el pitjor va ser que no podia culpar ningú. Ni caps masclistes, ni parella desentesa, ni precarietat. Tenia una situació laboral, familiar i econòmica envejable. Així que vaig haver de mirar de cara la veritat incòmoda: no era el sistema frenant-me, era jo repetint el sistema des de dins.

Allà vaig fer clic. La solució estava a les meves mans. I vaig actuar.

Avui acompanyo altres mares professionals exigents a redissenyar la seva vida amb estratègia, no amb sacrifici. Perquè sí, es pot gaudir sense renunciar al que és important… però no es pot seguir igual.

Durant molt temps em vaig prendre la “conciliació” com un esport olímpic: fas malabars, somrius, arribes a tot… i t’aplaudeixen per seguir viva.

Però conciliar no és màgia ni bona voluntat: és autolideratge, valentia i estratègia.

I si et sóc sincera, ni tan sols m’agrada la paraula “conciliació”. Prefereixo parlar d’integrar: de viure amb naturalitat tots els rols que formen part de tu en una etapa tan transformadora com la de criar mentre segueixes creixent professionalment.

La corresponsabilitat tampoc va de que t’ajudin.

Va de compartir de veritat: la càrrega mental, el temps i el dret a descansar sense demanar disculpes.

Va de confiar, dialogar, flexibilitzar, demanar, posar límits i trobar acords.

Va de dissenyar amb consciència aquesta nova etapa de la teva vida i prendre decisions. Incòmodes, sí. Però sense elles no hi ha evolució.

I també va de deixar anar el control.

Sí, aquell Excel que només tu saps fer servir.

Sí, aquella frase de “millor ho faig jo, que si no, no es fa”.

Sí, aquell estàndard de perfecció que ni la mateixa Marie Kondo aprovaria.

Però compte, això no s’arregla sola.

No és cosa de dones heroïques, ni d’homes “que ajuden molt”, ni d’empreses amb ioga a les sis.

Això es resol en equip: dones, homes, empreses… i l’Estat, bé, quan arribi. Cap pot fer-ho sol.

Així que no parlem de víctimes ni victimaris (excepte quan realment n’hi ha, que n’hi ha, per desgràcia). Parlem d’acció, de consciència, de responsabilitat compartida.

Perquè som la gran palanca de canvi per a un sistema arxiobsolet, però perfectament normalitzat. Per tots. I també per nosaltres.

Avui ja no vull ser superwoman.

Prefereixo ser una dona conscient, amb carrera, fills, parella, vida… i temps per a un cafè sense culpa.

Perquè la vida no va de poder amb tot, sinó de gaudir el que decideixes sostenir.

I tu? Quan vas fer clic?

Explica’ns-ho als comentaris i uneix-te a Lean In Barcelona.

Perquè si canviem la manera com vivim, canviem el sistema.

Mara Zelwianski

Líder del Cercle Corresponsabilitat i carrera amb intenció